Baixa l’Atur?

Agafant les dades de l’EPA (Enquesta de Població Activa) del segon trimestre del 2013, les últimes publicades, ens trobem amb un descens de l’atur. Són, en total, 225.200 persones menys a la llista, situant doncs la taxa a un 26,6 %. Ha estat un fre a l’escalada exponencial que vivim des de l’any 2007, estem millor que el primer trimestre, però es la pitjor taxa comparant amb aquests darrers set anys. Fins i tot, podem dir que és la baixada més forta des del primer trimestre del 2001. A Igualada però, ens continuem movent amb segurament un dels pitjors anys de la historia pel que fa a l’atur, oscil·lant entre els 3.800 i 4.000 aturats.

Estem caminant cap al bon camí? Analitzem les dades. El segon trimestre de cada any és un període estacionalment favorable per a l’ocupació. En aquesta època, l’ocupació sempre ha augmentat des de l’any 1994, amb les excepcions del 2009 i 2012.  Els motius són prou coneguts: necessitats de contractacions temporals precàries en serveis, com el comerç, el turisme, especialment, i l’agricultura. Ara bé, la indústria i la construcció, han seguit destruint ocupació. Hem de tenir em compte que s’estan reduint i molt les persones amb capacitat de treballar, és a dir la població activa. Joves amb edat d’entrar al mercat de treball cada cop n’hi ha menys, i els que hi som, ens exporten amb els títols a sota el braç, pagats entre tots. Es tracta d’una davallada que no s’havia vist mai i que mostra una tendència estructural del nostre mercat laboral: la contracció. Això generarà problemes a mitjà termini perquè significa menys persones cotitzant a la Seguretat Social. Com ja he comentat, l’augment dels treballadors és degut a la poca i dolenta contractació existent, la contractació temporal augmenta i la indefinida només és de privilegiats. A això n’hi dic precarietat laboral.

És per això que, si bé la reducció de l’atur és positiva, es tracta d’una situació temporal que de moment no reflecteix altra cosa que mala gestió i manca de visió. I, finalment, no perdem de vista que les formules de càlcul matemàtiques no tenen secret; per tant, si ha disminuït l’atur és, en gran part, perquè la població activa, els joves, som menys.

Quin és el deute real de l’Ajuntament d’Igualada?

Perdoneu el ball de números que exposaré,  tot sigui per aclarir les coses i deixar de fer demagògia. Són molts el que s’ho passen bé dient xifres i xifres, però senyors, això no ajuda! Anem pam a pam: a 31 d’agost del 2012 el deute total de l’ajuntament d’Igualada és de 42 milions d’euros. Ni més ni menys, exactament 42.408.818,75 d’euros, dels quals uns 13 milions  pertanyen al BBVA, uns 6 milions d’euros a Catalunya Caixa, 10 milions d’euros a DEXIA i així successivament fins arribar als 42 milions.

Pensem que són molts i sí; són diners. Sempre coneixem  les dades dolentes però no pas les bones. Aquest any l’Ajuntament d’Igualada té pressupostat ingressar 41.463.514,44 milions d’euros. Per tant, podem considerar que l’Ajuntament anualment ingressa al voltant de 40 milions d’euros. No està gens malament. Al mateix temps, fins el 2014 l’Ajuntament preveu amortitzar 5 milions d’euros cada any. Això vol dir que al 2014 arribarem als 30 milions de capital pendent a retornar. Això equival al 75% que limita l’Estat. El deute de l’Ajuntament d’Igualada és retornarà tot en 10 anys, és a dir, si qualsevol de nosaltres va al banc a demanar un préstec hipotecari  ens el donaran a 30, 40 o més anys, doncs l’Ajuntament d’Igualada el té a 10 anys.

En què s’ha gastat “tants” diners l’Ajuntament? Posaré alguns exemples de les inversions realitzades per l’Ajuntament d’Igualada per entendre una mica com s’ha transformat la ciutat i les inversions que si han dedicat i que, avui, tothom veu com a necesàries.  Carrer Coral la Llàntia 364.153,79  € , urbanització Carrer Sant Magí 1.610.838,2 €, parc Garcia Fossas 1.246.654,80 €, passeig de les Cabres 939.978,58 € , plaça de la Creu 1.673.724,02 €, pont de l’Estadi 1.625.817,81, urbanització de l’avinguda de Catalunya 2.738.250,32 €, peatonalització de l’avinguda d’Andorra 884.281,81 € , carrer de Sant Josep 551.844,06 €, carrer del Rec més de 7.000.000 € sense tenir en compte expropiacions, entre d’altres carrers, avingudes, plans d’asfaltats places de la ciutat. Però no ens quedem aquí; en equipaments educatius com la Rosella o l’Espígol, entre d’altres, 7.073.508,03 €; en equipaments culturals l’ajuntament ha invertit 3.831.901,49 €, en equipaments esportius (la millora de Les Comes, el tancament les pistes de d’alt, gespa artificial al camp de futbol,…) 6.928.422,23 €; en desenvolupament econòmic (fibra òptica, viver d’empreses Tecnoespai,...) uns 6.432.365 €.

No vull allargar més el bany de dades, però hem de tenir present que Igualada tenia un model de ciutat, lluitava per aconseguir una ciutat amable, potent de serveis per la gent gran i educació, ecològica , preparada amb instal·lacions potents per captar inversions i per fer-ho realitat cal destinar-hi una part del pressupost. Els serveis la ciutat els demanava en aquell moment i no pas en un altre. Les inversions calia fer-les i es van fer. I amb l’ajuda de préstecs, evidentment, perquè l’ajuntament té capacitat per tornar-los malgrat l’actual govern vulgui fer creure que no per justificar la seva inacció i manca de projecte de ciutat.

Espanya, Mercats Financers i Atur

L’estiu ha estat agitat en termes econòmics. El govern de Rajoy va aprovar un Real Decret per a la reestructuració i resolució d’entitats bancàries. En què consisteix aquesta reforma? S’han establert tres nivells d’intervenció segons la situació complicada que es trobi l’entitat analitzada. El primer nivell, contempla actuar en mesures prèvies per entitats amb dificultats lleus, en segon lloc, es reestructurarà per debilitats transitòries que es resoldran mitjançant  la injecció de diners públics (“diners de tots per uns gestors ineficaços”) i finalment, en tercer lloc, la constitució d’una societat de gestió d’actius (el famós anomenat “banc dolent”). Aquest estiu hem vist una millora de les exportacions que ha contribuït al creixement del PIB en un o,9%. I amb les retallades del govern del PP han aconseguit arribar als objectius de dèficit anual en només 7 mesos. Arribats a aquest punt, em pregunto: era necessària tanta retallada dràstica? No hauria estat més convenient retallar paulatinament per no perjudicar tant la demanda interior del país, ja que està per sota mínims?

L’Institut Nacional d’Estadística va publicar recentment l’IPC (Índex de Preu del Consum) i s’ha incrementat al 2,2 % degut a la pujada de preus de medicaments i d’altres productes farmacèutics. Això demostra que la població, tenint menys capacitat de compra, encara ha de pagar més car el que abans podia comprar per menys. La demanda interna va contribuir amb un -1,4 % al creixement de PIB, per tant, ni exportant es compensa la demanda interna. I per acabar-ho d’arreglar, s’implanta una pujada de l’IVA, cosa que propiciarà que els petits i mitjans comerciants veuran com les seves vendes baixen i com els mòduls o rebuts de l’IVA pugen.

Pel que fa als mercats financers hem vist com, ben entrat l’estiu, les accions anaven a menys quan les declaracions de Draghi creaven onades d’aire fresc i d’esperança fins que ell mateix es retractava o altres el contradeien. Tot això va ser així fins a finals d’agost que Draghi postula que el Banc Central Europeu ha de comprar bons en situacions excepcionals. La compra dels mateixos permetrà rebaixar la prima de risc, això vol dir que l’Estat haurà de pagar menys interessos per cada bo emès.  Hollande defensa aquesta opció, Merkel no.

Per acabar de rematar-ho, veiem com l’atur no para de créixer, fins i tot durant l’estiu, que és un període en el qual normalment es creen llocs de treball, encara que siguin contractes de curta durada. El servei públic de treball ha comptabilitzat un total de 4.587.455 persones en situació d’atur el mes de juliol, un 12,4 % més respecte l’any anterior. Certament el clima econòmic general no ajuda a la creació de llocs de treball, però la reforma laboral encara menys.

Recessió. Per què?

El  Banc d'Espanya exposa que el Producte Interior Brut ha caigut un 0'4 %durant els tres primers mesos del 2012. Sumant al  PIB negatiu de l'últim trimestre del 2011, que va ser de menys 0'3 %, implica que estem en recessió. I la pregunta és: Per què estem en recessió?

Hem d’analitzar un cop més la formula del PIB. Formada per el consum, la inversió, la despesa pública i finalment la diferència entre exportacions i importacions.  Remetent-me sempre a dades oficial més actualitzades de  l’INE , observem com el primer indicador el consum cau un 1,1 % al quart trimestre del 2011, principalment per dos motius. El primer d’ells l’atur, que només a Catalunya ja està en 836.000 persones, dels quals més de 200.000 no cobren cap prestació. La retallada de salaris, que s'estén com una taca d'oli a Espanya, també afecta inevitablement el consum. Pel que fa la inversió, continua disminuint des del segon trimestre del 2011 aproximadament en un 3% fonamentalment en la construcció en vivendes e infraestructures, tanmateix també s’estan retallant les partides pressupostaries destinades al foment de creació  d’empreses. En tercer lloc, trobem la despesa pública que tal i com ja vaig comentar les retallades nomes fan que perjudicar la situació econòmica deixant un país  asfixiat sense oxigen per tirar endavant. El que sembla que encara ens està salvant però no suficient per deixar d’estar en recessió són les exportacions, que presenten un creixement de serveis venuts a l’exterior que passen d’un 8’2% a un 10’1%.

Crec fermament que l’austeritat implica recessió i que la reactivació econòmica hauria de ser  el principal objectiu que hauria de perseguir el govern de Rajoy. Imposant més retallades a les autonomies no és fa més que perjudicar l’economia de les mateixes. I aquestes paraules no les dic jo sinó el “Wall Street Journal” . Cada cop que es prenen mesures contra el dèficit i es retallen les despeses, directament es redueixen els ingressos de l’estat i això ens porta cercle viciós es fa interminable i alhora molt perillós. 

Aposta per l’emprenedoria

El darrer mandat, el govern de l’Entesa per Igualada va crear tot un dispositiu d’eines per a la dinamització econòmica de la ciutat i el territori de la mà d’Ig-nova (Empresa, Ocupació i Tecnoespai). De la mà d’aquest servei 3.931 persones van trobar feina i 361 empreses van ser creades per emprenedors, des del 2003 sota el govern del PSC i ICV.

Una mostra dels serveis que s’ofereixen són l’assessorament als emprenedors, l’ajuda a la cerca de subvencions i finançament, formació ocupacional, el servei de vivers d’empreses, sales de videoconferències,... Tots aquets serveis estan disponibles i en ple rendiment. Una mostra real d’aquest fet és l’ampliació del Tecnoespai, l’espai destinat a ser un viver d’empreses tecnològiques. En un inici es van crear 12 despatxos per a noves empreses i en pocs mesos tots ells van ser ocupats per emprenedors que van aprofitar les oportunitats que l’Ajuntament d’Igualada i un govern de progrés els van brindar. En veure l’èxit obtingut es van iniciar els tràmits i la recerca de finançament per a l’ampliació, per així continuar amb el suport i recolzament amb un total d’11 vivers més que des del setemrbe són una realitat després de mesos d’obres.

L’objectiu en els mandats anteriors va ser clar, no ser una molèstia sinó un agent actiu i participatiu de les iniciatives emprenedores d’Igualada. Des del PSC no volem n’hi podem fer altre cosa continuar treballant perquè iniciatives com les esmentades no perdin pes. És per això que reclamem al govern municipal de CiU i ERC que apliqui aquell eslògan d’“economia, economia, economia” que l’alcalde Marc Castells tant va repetir durant la campanya. Les expectatives que Castells va crear durant la campanya són molt altes, per això encoratgem el govern a seguir endavant i si és així ens tindrà al seu costat.

Cal visualitzar a l’horitzó un projecte de ciutat en l’àmbit de l’economia en general i de l’emprenedoria en particular per donar oportunitats a aquells que es volen establir pel seu compte i donar una primordial importància a la innovació com a àmbit de futur. Per això cal assegurar la plena ocupació del Tecnoespai i si no és així, cal treballar per aconseguir-ho fent una difusió, si cal, més àmplia del que ofereixen aquestes instal·lacions ubicades a Ig-nova, a l’antiga Amèlior. També si cal, es poden canviar les condicions que es reclamen per accedir-hi. L’objectiu ha de ser que aquests equipaments municipals funcionin a ple rendiment i dónin servei al màxim de persones i iniciatives possibles. I, a més, tractant-se d’un projecte de promoció econòmica, és primordial vigilar-ho i apostar-hi d’aprop.

Herència heredada?

Podem afirmar amb tota la contundència del món que el sector públic espanyol no està molt endeutat. Per fer aquesta afirmació no puc fer altra cosa que transmetre les dades estadístiques tant i tant útils per a reflexear la realitat. Fonts fidedignes com són l’EUROSTAT i el Banc d’Espanya.

Des de començaments del primer trimestre del 2004 fins a finals del 2008 en èpoques de relativa bonança econòmica el deute espanyol s’anava rebaixant de forma constant. No va ser fins al començament de la crisi financera de la banca quan el deute va començar a créixer. Aquest conjunt de passius que utilitza l’Estat per finançar les seves inversions, la famosa hipoteca, s’ha mantingut aquesta última dècada inferior a la mitja europea, oscil·lant entre uns 15 o 20 punts percentuals del deute respecte el PIB.  No és el cas de Grècia, on la diferència es mou en uns 40 punts percentuals superiors depenent del període analitzat. Per tant, les diferències entre tots dos països són més que no pas les similituds.

Alhora, el deute espanyol s’ha mantingut per sota del britànic des del 2005 fins a l’actualitat. Així doncs, afirmo que el deute públic de l’Estat no és el causant d’aquesta crisi que estem patint. Tenir una prima de risc alta no ha de ser sinònim d’estar molt endeutats, com és el cas, sinó d’una especulació i una desconfiança plena dels mercats deguda a una baixa competitivitat i productivitat. El deute en conjunt de l’Estat és elevat, però el públic representa un 13 % del total davant del 39 % el sector privat, un 31 % el sector financer i el 17 % restant correspon a les famílies. Per tant, el sector públic és un dels agents menys perjudicats.

El problema el trobem en la capacitat que té el sector públic de pagar i que aquesta varia en funció de la recaptació d’impostos. Darrerament s’han eliminat impostos que eren realment pocs els qui els pagaven i no precisament els més desemparats. Hi ha marge, doncs, per augmentar determinats impostos. També hi ha d’haver una major pressió sobre l’evasió fiscal per poder realitzar projectes a través dels quals l’Estat pugui estimular l’economia tot invertint en polítiques de promoció de la competitivitat i la productivitat. 

Austeritat?

Per analitzar el creixement econòmic d’un país, l’eina més utilitzada és el PIB (Producte Interior Brut), aquell indicador que reflecteix la producció total de béns i serveis d’un país en un moment determinat. Per calcular-lo, se sumen diferent variables: el consum, la inversió, la despesa pública i finalment la diferència entre les exportacions i les importacions.

Per veure com evoluciona l’economia es poden consultar diferents organismes que proporcionen les dades com per exemple l’INE (Institut Nacional d’Estadística). Podem comprovar com la tendència a partir del tercer trimestre de l’any 2011 va a la baixa i respecte a tot l’any veiem que tenim un PIB del 0,7 %. Per tant, podem afirmar que al llarg del 2011 hem estat incapaços de créixer. Tal i com he comentat al començament, hi ha 4 factors que ens poden explicar el perquè.

En primer lloc trobem el consum i la inversió que, com és evident, cauen en picat. Tots aquells que poden estalviar prefereixen fer-ho, ja que el clima no és l’adequat i el consum més del mateix. El següent factor és la despesa pública, aquí ens trobem amb les desafortunades retallades, fetes amb molt poc seny i massa celeritat. Tenim una política de Merkozy que pretén l’austeritat. No podem disminuir el dèficit de forma més moderada? Hem de fer cas de França i Alemanya? Penso que no cal ofegar el creixement en aquest factor. Amb això, no vull dir que el govern s’ha de posar a gastar, però si que hauríem de tenir un recolzament més ferm del Banc Central Europeu i que si fes falta comprés deute en el cas que la inversió privada no ho fes. Tot i així el deute públic no és tant com molts ho pinten. D’aquesta manera la societat no és trobaria desemparada i desprotegida dels serveis bàsics. El darrer factor és la diferència entre les exportacions i les importacions. Aquest sembla que és l’únic indicador que ens salva. El país és manté en una diferència positiva, això vol dir que venem més a fora que no pas comprem.

On ens estan portant les retallades? Estem entrant en un carrer sense sortida de recessió i més recessió. Calen polítiques d’estímul econòmic. Un país cada vegada més retallat, serà un país asifixiat sense oxigen per tirar endavant. L’exemple més clar el trobem a Grècia. Volem solidesa i reflexió.